Del 29 al 30 d’octubre a Ginebra té lloc una reunió d’estats per avaluar el compliment dels acords de Beijing + 25 a Europa.

Prèvia a la reunió oficial, hi haurà un espai de coordinació d’organitzacions feministes, en el qual participarem com a xarxa Anawanti.

Publiquem un comunicat que compartirem en aquest espai:

La xarxa internacional Anawanti

Anawanti és una xarxa d’associacions de dones que treballem amb dones víctimes de la violència masclista, treballem amb les dones que sobreviuen i aconsegueixen trobar un passatge per poder recuperar-se dels efectes que la violència ha deixat en les seves vides, en els seus cossos, la seva psique, en la seva salut.

Aquest és un treball dur i molt complex, ja que treballem en un context que no reconeix la magnitud de la tragèdia que, a nivell mundial, enfrontem. Els assassinats de dones representen la pitjor de les pandèmies que patim avui, en tots els països, no hi ha frontera ni estat que protegeixi les dones de la violència masclista.

Així doncs, avui, no portem estadístiques de dones assassinades, és massa el dolor que sentim davant el ressò sord amb què les institucions acullen l’evidència que mostren les xifres. Les dades hi són, les estadístiques estan, les dones assassinades no. I no són estadístiques, són dones a qui, en aquesta pretensió de mesurar, els esborrem el nom i la cara, les deshumanitzem. Potser és aquesta la raó de tant silenci, potser és aquest el motiu que ens manté atònites davant la falta de resposta per part dels que ostenten la responsabilitat de la política institucional. A tots els nivells.

Avui venim a demanar un gest, un posicionament i recursos per a les dones supervivents. Demanem un gest, un posicionament i recursos per a les dones, per a totes les dones, sense que el seu passaport representi un obstacle. Demanem la creació d’organismes que puguin atendre les dones supervivents, a totes, siguin d’on siguin; i un posicionament que situï la violència masclista per sobre de les lleis dels estats. La violència masclista és transnacional, en conseqüència la resposta a aquesta violència requereix també d’estratègies transnacionals.

Aquest any 2019, en la Trobada que ha tingut lloc al Marroc, les participants de la xarxa internacional Anawanti hem treballat al voltant de la violència masclista que pateixen les dones durant els seus processos migratoris. Moltes inicien aquest procés perquè fugen de la violència masclista, altres l’enfronten durant el trajecte, les altres la van trobar a l’arribar, en un país que no les reconeix ciutadanes de ple dret.

En aquest temps de treball compartit, hem parlat també de la violència masclista en els països que estan en guerra i en aquells territoris en què els conflictes polítics tenen un impacte directe en els drets i les llibertats de les dones. Els relats són d’una atrocitat que desborda i que trenca a qui està en disposició d’escoltar. Sabem que avui, davant la violència que patim les dones i les nenes, hi ha molts auditoris que s’han tornat sords, que de tant nombre i percentatge, han esborrat la cara, la història i el nom d’aquestes dones. Són milions.

Aquesta és una situació d’emergència davant la qual cadascuna sap i coneix la seva responsabilitat. Cadascuna la seva, fins on pot. Però davant d’una situació d’emergència cadascuna ha de conèixer què pot i què no pot i reconèixer a les altres. No podem fer veure que les dones podem exercir els nostres drets humans. Sabem que això no és cert. I, paradoxalment, les dones seguim en l’obstinació de sostenir la vida, a tot arreu. També en aquells llocs en els quals les dones conviuen amb l’horror de la guerra – la pitjor de les violències masclistes, les més atroç.

Necessitem recursos, un posicionament i un gest per fer-los lloc polític a aquestes pràctiques que sostenen la vida, perquè pugui ser viscuda, des del goig i l’amor. Recursos per entendre, aprendre, acompanyar, curar i transformar. Un posicionament per poder saltar la complexitat d’un sistema burocràtic que escanya els circuits perquè aquests recursos arribin a les dones, a totes. I un gest que sigui, en veritat, un compromís.

Necessitem poder parlar sense tecnicismes, tecnicismes que són estrangers a la nostra pràctica, perquè són del patriarcat. Cal que creiem espais i ens donem el permís del temps per poder parlar. No del que ja sabem, sinó de com trobem la manera de canviar-lo.

Demanem parlar i demanem poder escoltar-nos per aprendre, les unes de les altres.

La red Anawanti