Les fronteres divideixen, són traços que delimiten els espais materials que habitem, els territoris. Aquestes són les fronteres visibles, les que reconeixem en el dibuix dels mapes, les que es disputen en les guerres, les que ens nomenen estrangeres, en les quals se sostenen els fluxos migratoris i el mur de les quals es defensa violentament. I, no obstant això, la frontera material, la que podem creuar passaport en mà, la que ens dóna existència a través de la nacionalitat, se sosté en les fronteres invisibles, aquelles que en la seva definició cancel·len altres veritats i altres llocs des dels quals el món és.

Pensar les fronteres invisibles, les que ens travessen i ens donen lloc simbòlic és arriscar la comoditat de codificació apresa en el patriarcat per desplaçar-la i trobar un altre lloc en el qual, nombrades les resistències, poder parlar de com vivim aquest món de fronteres, de com afecten la vida de les dones i de com teixim estratègies per resistir i reparar la violència masclista que aquestes fronteres – i els qui les defensen – exerceixen contra les dones i els seus fills i filles.

Desplaçar la codificació apresa en el patriarcat ens interpel·la a pensar també el lloc – el propi – des del qual pensem el món. En aquest context és una oportunitat reprendre com a inici el terme INTERSECCIONALITAT, una paraula que Kimberlé Williams Crenshaw, acadèmica i professora estatunidenca especialitzada en el camp de la teoria crítica de la raça, va encunyar el 1989 per a nomenar “el fenomen pel qual cada individu sofreix opressió o ostenta privilegi sobre la base de la seva pertinença a múltiples categories socials”.

En conseqüència, la interseccionalitat precisa de pràctica per nomenar-se, de la pràctica que és i que ha estat el partir d’una mateixa, una pràctica política heretada del moviment de les dones, i que proposem com a acció eficaç i radical de transformació del món, d’un món que volem lliure de violència masclista.

Així doncs, la pràctica de partir d’una mateixa per a entendre i nomenar la interseccionalitat, com a pràctica del viscut i el transitat, partint d’una mateixa per nombrar el món i compartir-lo sense caure en la temptació patriarcal de ser la mesura de les altres, deixant lloc a la singularitat. Partir d’una mateixa com a moviment d’equilibri que manté units el dins i fora, el subjectiu i l’objectiu, en la lectura de la realitat, de fer parlar a les nostres vivències, sentiments, contradiccions i desitjos, ja que d’aquesta manera fem parlar al món, perquè amb el món tenim contínues connexions i aquestes connexions són el nostre mapa, un mapa sense fronteres.

Aquesta és una pràctica que obre a la possibilitat de posar en primer lloc les relacions humanes i de reconèixer les relacions entre dones com a lloc d’intercanvi simbòlic, lloc de reciprocitat, lloc de paraula i acció, de cerca de mediacions que acullen la necessitat de ser, més enllà de les mediacions donades pel patriarcat, gairebé sempre llunyanes, impersonals i fora de context, que se superposen a la realitat de les coses i la tornen rígida, impedint la possibilitat de ser context de transformació del món.