Les fronteres són l’ordenació dels territoris i dels cossos de les dones, les fronteres sustenten identitats diverses entre dones i disposen relacions de poder i llocs de privilegi entre nosaltres. Les fronteres són avui un lloc de dificultat i de conflicte en els feminismes. Pensar-nos com l’altra, no reconèixer els privilegis que les fronteres atorguen a unes i no a d’altres, no admetre que les fronteres expropien drets a les dones, no entendre que les fronteres són motiu per al feminicidi, és un error. És imprescindible trobar un lloc per poder dir la frontera des de la pràctica de sororitat i és urgent cessar en l’ús paradigmàtic patriarcal de la frontera com a categoria que ordena la nostra diferència.

“En l’àmbit acadèmic es té la peculiar arrogància d’emprendre debats sobre teoria feminista sense entrar a analitzar les nostres nombroses diferències i sense concedir espai a les significatives aportacions de les dones pobres, Negres, del tercer món i lesbianes. (…)”

 Què significa que les eines del patriarcat racista s’utilitzin per examinar els fruits d’aquest patriarcat?

Significa que l’amplitud del canvi possible i permès és escassíssima. (…) Per a les dones la necessitat i el desig de donar-se suport mútuament no són patològics sinó redemptors, i cal partir d’aquest coneixement per redescobrir el nostre autèntic poder. Aquesta connexió real és la que desperta pors en el món patriarcal. (…) La interdependència entre les dones és el camí cap a la llibertat que permet que el Jo sigui, no per ser utilitzat, sinó per ser creatiu. Aquesta és la diferència entre un estar passiu i un ésser actiu.

Promoure la mera tolerància de les diferències entre les dones és incórrer en el més bast dels reformismes. Suposa negar per complet la funció creativa que les diferències exerceixen en les nostres vides. Les diferències no han de contemplar-se amb simple tolerància; sinó que han de veure’s com la reserva de polaritats necessàries perquè salti l’espurna de la nostra creativitat mitjançant un procés dialèctic.

És en la interdependència de les diferències recíproques (no dominants) on resideix la seguretat que ens permet descendir al caos del coneixement i tornar d’ell amb visions autèntiques del nostre futur, així com amb el poder concomitant per efectuar els canvis que faran realitat aquest futur. Les diferències són la potent matèria primera a partir de la qual forgem el nostre poder personal (…)

Les que ens mantenim fermes fora del cercle del que aquesta societat defineix com a dones acceptables; les que ens hem forjat en el gresol de les diferències, o, el que és el mateix, les que som pobres, les que som lesbianes, les que som Negres, les que som velles, sabem que la supervivència no és una assignatura acadèmica. La supervivència és aprendre a mantenir-se ferma en la solitud, contra la impopularitat i potser els insults, i aprendre a fer causa comuna amb les altres que també estan fora del sistema i, entre totes, definir i lluitar per un món en el qual totes puguem florir. La supervivència és aprendre a assimilar les nostres diferències i a convertir-les en potencialitats. Perquè les eines de l’amo mai desmunten la casa de l’amo. Potser ens permeten obtenir una victòria efímera seguint les seves regles del joc, però mai ens valdran per efectuar un autèntic canvi. I això només resulta amenaçador per a aquelles dones que continuen considerant que la casa de l’amo és la seva única font de suport”.

Conferència sencera a: https://sentipensaresfem.wordpress.com/2016/12/03/haal/

Les dones habitem en diferents països, vivim disperses per diversos llocs del món i, no obstant això, darrera cap frontera les nostres vides estan protegides davant la violència masclista. Aquesta violència que totes enfrontem, parla de la nostra diàspora i de la importància de reconèixer-nos com a comunitat humana més enllà dels contextos socials i culturals, més enllà de les fronteres que divideixen la terra dins de l’ordenament simbòlic patriarcal. Sense una comunitat – afirma Audre Lorde – és impossible alliberar-se, com a molt es podrà establir un armistici fràgil i temporal entre la persona i la seva opressió. Però la construcció d’una comunitat no passa per la supressió de les nostres diferències, ni tampoc pel patètic simulacre que questes diferències no existeixen.

Potser la primera comunitat és la Societat d’Outsiders que va referir Virginia Woolf  en el seu llibre Tres Guinees. Potser trencar la lògica territorial sigui un punt de partida per parlar-nos les unes a les altres de les nostres experiències de trànsit, experiències que busquen un lloc on la violència masclista no silenciï les nostres veus.

Les dones no volem jugar més al joc de la política masculina tradicional, que és la que precisament condueix a la guerra i que és la màxima expressió de violència contra les dones i les seves filles i fills. Entre matar i morir, que és la cruïlla de la guerra, les dones escollim viure. Per tant, conscients que el patriarcat és una estructura transnacional, les nostres pràctiques han de sostenir la cura de les dones, de totes les dones, sobretot d’aquelles que en el seu trajecte queden exposades a la violència masclista, violència que alguns homes exerceixen en l’ús de la seva posició de privilegi dins del patriarcat.

I en aquest acte de pensar el present, com construïm els diàlegs? Aquest és un problema polític, i així el defineix Maria Galindo, del col·lectiu Mujeres Creando,  Bolívia.

“En el cas de les dones, la ruptura amb l’universal de dona ha estat vital per a la constitució mateixa de la seva veu.

Hi ha molts moviments estancats que estiren i eternitzen la seva gesta d’enunciació i autoafirmació i que es neguen a assumir que aquest és un moment, un pas, una etapa d’un procés d’alliberament i no l’alliberament mateix. (…) Jugues socialment el paper de víctima i sempre pots denunciar la teva feblesa, sempre pots assenyalar les responsabilitats del sistema, de l’altre poderós, però mai col·locar-te en una perspectiva realment subversiva. És quan els discursos deixen de comunicar perquè repeteixen sempre el mateix. (…)

Aquesta crítica no és una invitació a l’escepticisme però sí a sacsejar-nos dels nostres còmodes llocs identitaris. Avui ni ser maricón, ni ser lesbiana, ni ser dona, ni ser indígena, ni ser discapacitada, ni ser jove, ni ser vella, ni tan sols ser puta resulten per si mateix un lloc subversiu, qüestionador o incòmode per al sistema”.

María Galindo Feminismo Urgente ¡A despatriarcar!

I seguint a Maria Galindo, com ens en sortim del guió del sistema les dones per parlar de migracions?