El novembre de 2017 les organitzacions de la xarxa Anawanti vam presentar a Barcelona el vídeo ‘Sembrem Feminismes’ realitzat conjuntament amb Metromuster i Gemma Serrahima. L’acte va constar d’una taula rodona amb diferents ponències que ens van servir per reflexionar sobre el paper que juguen els mitjans de comunicació en l’eradicació de les violències masclistes.

Isabel Muntané va parlar de la multicausalitat de les violències masclistes i la necessitat de crear des dels mitjans un nou univers simbòlic que acabi amb les violències, i que transmeti altres realitats allunyades de les heteropatriarcals i sexistes. Va reivindicar la urgència d’anar més enllà i informar no sols de la violència explícita, els feminicidis. Darrere dels feminicidis hi ha múltiples violències com les violències simbòliques, les violències quotidianes o els micromasclismes. Les tenim tan naturalitzades que ni tan sols ens n’adonem. La ponent va parlar també del col·lectiu ‘On són les dones’, oferint dades demolidores com que el 80% dels articles d’opinió dels diaris de Catalunya estan signats per homes.

Joana G. Grenzner, membre de l’Observatori ORIGEN, va explicar l’aposta d’ORIGEN, que d’una forma subtil utilitza una estratègia de persuasió i de transformació per als professionals que no estan familiaritzats amb tots aquests conceptes de què parla el vídeo #SembremFeminismes. Va parlar dels Apunts que ORIGEN envia setmanalment, que són constructius, pedagògics i estratègics i aborden totes les manifestacions de les violències masclistes. A grans trets, Grenzner explica que els massmedia quan cobreixen feminicidis recorren a la revictimització com per exemple, mostrar el domicili de la dona assassinada. Ofereixen detalls escabrosos, pràctiques desaconsellades per tots els protocols i recomanacions fets per les expertes. Parlen de l’origen de l’agressor o de la dona assassinada. També va destacar pràctiques positives identificades en la cobertura, com són parlar de les dones supervivents en comptes de presentar-les com a víctimes. O visibilitzar les violències que abans eren invisibilitzades. Com a proposta explicava que per a un abordatge amb perspectiva feminista cal comptar amb testimonis que han sobreviscut a la violència, i amb les organitzacions especialitzades que són les que han inspirat totes les lleis polítiques, i protocols d’abordatge integral de les violències.

Lídia Infante, codirectora de Locas de coño va parlar de l’efecte i perpetuació del masclisme en les xarxes socials, de l’auge del masclisme en les xarxes i del seu alt nivell d’organització a través de xarxes socials específiques. De les estratègies que utilitzen, com crear comptes falsos a twitter per difondre mentides. De com l’anonimat els permet expressar idees que no s’atrevirien a expressar en el seu entorn habitual. També va parlar de l’assetjament a dones en concret per silenciar-les, que és el que pretenen. Davant això Lídia Infante proposava autodefensa feminista: si toquen a una ens toquen a totes. Aplicar la sororitat i la necessitat d’organitzar-nos a l’hora de lluitar contra el masclisme digital. Com a proposta plantejava els memes feministes, ja que l’humor és una eina molt poderosa. Finalment va reivindicar la necessitat de cuidar-nos a nosaltres mateixes primer i passar-nos-ho bé.

Marta Selva, de Drac Màgic, va explicar que moltes vegades ens quedem en definicions puntuals a l’hora de parlar de la violència masclista, i la veiem com el resultat de molts fragments, quan en definitiva  la violència masclista és estructural i estructurant: forma part de la forma i les maneres com les nostres societats ens estructurem. Aquest factor no és té en compte als mitjans. Anem comunicativament parlant amb la perspectiva d’anar sumant factors sense tenir en compte el factor estructurant. Selva va reivindicar l’exercici de la llibertat femenina, per trencar amb la invisibilitat de l’experiència femenina. Va parlar del consentiment, i de com aquest món contemporani s’ha organitzat en relació al control i a la el consentiment, que invalida i nega de manera sistemàtica l’experiència femenina. Va parlar de la construcció en els mitjans de l’espectacle de la violència i la pornografia visual, que equipara l’exigència d’acció amb violència. En definitiva, el 90% de les notícies requereixen de la construcció d’aquest objecte pornogràfic del tractament de la violència masclista, que no explica res, sinó que respon a la construcció d’espectacle. Finalment, Marta Selva va animar a un qüestionament radical de les estructures, de la mà dels feminismes amb vocació transformadora.