“El moviment feminista obre de nou la idea de justícia. Tant per la discussió amb la justícia patriarcal, com pel desafiament de pensar que altres tipus de justícia es fan possibles, desitjables, imaginables, en qüestions que tenen a veure amb abusos, assetjament i violències masclistes Com es pensa una reparació que no és purament institucional?, Quin és el vincle entre injustícia i condemna social?” Verónica Gago
La reparaciò de la violència sexual més enllà de les fronteres
“El crim contra les dones és, segons el patriarcat, un crim menor, un crim libidinal. Per tant, aquest crim no es dissol amb la justícia estatal, sinó que es desarma en la comunitat, desarticulant el mandat hegemònic de masculinitat.”
Rita Segato- Trobada al CCCB 2018, Barcelona
Senyalar els agressors, un a un
“Sí. És molt important perquè es necessita revertir el mecanisme social que fa carregar la culpa, la vergonya i el terror sobre nosaltres, sobre les que denunciem. És molt útil que qui comenti el crim assumeixi socialment les responsabilitats i la vergonya perquè ajuda a sanar. Però, com fem aquest tipus de sanció? Des del legal? Des del comunitari? Des del col·lectiu? Des d’on? En qualsevol cas, assenyalar només a l’agressor no és suficient. Si individualitzem la responsabilitat, que és la lògica que se segueix amb la presó, obviem el que implica en termes socials. I les sentències suposadament paradigmàtiques? Quina eficàcia tenen? Tenen un impacte polític suficient per transformar les relacions de poder? Les relacions de poder canvien quan construïm el nostre propi poder, individual i col·lectiu, com a dones, quan som capaces d’afirmar la nostra veritat i posar límits als agressors. Això implica un treball d’organització política molt gran, que va molt més allà de la denúncia, de les lleis o de la via penal”. Amandine Fulchirone.
Més enllà de l’odi
“No vull un feminisme de l’enemic, perquè la política de l’enemic és el que construeix el feixisme… compte amb les formes punitives de fer justícia, que estan lligades a la lògica patriarcal”.
Rita Segato
Parlar de violència sexual és fonamental, però, què fem amb tant de dolor? Què fem amb tanta ràbia? Com construïm a partir d’aquí? Necessitem tornar a trobar-nos en comunitat per elaborar el que haguem d’elaborar, polititzar el que haguem de polititzar. Nomenar és una cosa, sí, però després hem de treballar la nostra memòria de violació sexual: Què ha deixat en la nostra vida? Quines creences ens ha instal·lat? Com ens relacionem des de llavors? Com tornem a estar bé amb nosaltres mateixes? Com tornem a confiar? Com tornem a reconstruir el poder sobre nosaltres? Poder que tampoc sé si un dia vam tenir. Quan dic que “hem de tornar a posar cos” no em refereixo a exposar-nos, sinó a treballar en termes de memòria corporal. Si no treballem les ferides que ens deixa la violació sexual no fem res més que vomitar…, i ningú vol escoltar vòmits. Ningú. Tenim raons per odiar i necessitem espais per elaborar-ho, per a treure-ho, però cal reconèixer també que ens estem relacionant des de l’odi, des del ressentiment, des del fàstic que ens dóna aquest món.
La llibertat femenina
La violació és greu i et deixa empremtes, però aquestes petjades les podem travessar. No som aquelles que mai podrem aixecar cap perquè hem estat violades. L’objectiu de la violació sexual és aniquilar-te, llevar-te el poder, que visquis humiliada tota la vida, que visquis d’amagat o cridant molt, però no transformant res. Hi ha un conte maia molt bonic que parla de la llibertat. Conta que hem estat educades per ser camells, per a seguir i sotmetre’ns. Un dia, un camell es desperta i s’ha convertit en una pantera. Està a la defensiva, crida. És lògic, cal passar per aquí, és la pura ràbia. No ho entén. I la ràbia et dóna força. Però després hi ha un pas més, que, al meu entendre, hem de donar encara en el moviment feminista: la llibertat. La llibertat passa per saber que tu pots usar la pantera quan ho necessites perquè tens totes les opcions. No sols dos. La llibertat és també l’àguila, és obrir les ales i no estar permanentment pendent del que passarà.
En alguns feminismes, estem molt atrapades a donar-li molta força i molt poder a la víctima. I clar que és important reconèixer el mal! No dic que no sigui important, però no podem fer política solament des d’aquí. Necessitem una política que ens mogui a crear noves coses, a generar canvis de debò. No parlar de llibertat, practicar la llibertat. No parlar de cura, sinó curar-nos. No parlar de pau, sinó relacionar-nos des d’aquí.
Treballar les dinàmiques emocionals que hi ha també en els nostres espais encara que no ho vulguem reconèixer. Cal reflexionar perquè, col·lectiu rere col·lectiu, ens trenquem al voltant de les mateixes ferides: “No m’escoltes”; “No em reconeixes”; “No em vols”; “M’has aixecat la veu i això vol dir que no em vols”… Hem de nomenar, conèixer i treballar aquestes dinàmiques. L’aposta d’Actores, segurament de moltes altres col·lectives, és aprendre a tornar a mirar-nos als ulls, per poder construir un poder col·lectiu, real, que no es tombi per represàlies, amenaces, però tampoc per diferències entre nosaltres. A això li diem política de reconeixement, amor i sanació entre nosaltres.
Amandine Fulchirone
'Festivals per la memòria'. Actoras de cambio
Vam decidir treballar en la clandestinitat per fer-ho més tranquil·les, però tres o quatre anys després les dones van voler fer-ho públicament. Vam haver de reflexionar sobre què volia dir això: Què voleu que se sàpiga? En quines condicions? Amb quines veus? Al principi van voler que parléssim en el seu nom, però la història no tenia el mateix pes si no era narrada per elles. Les seves veus, a més, permetrien que les seves filles, les seves nétes i néts poguessin aprendre dels errors. Vam començar a organitzar els ‘Festivals per la memòria’. Volíem contar el que havia passat, però no des del dolor, sinó tot el contrari: amb molta claredat política. Necessitàvem assenyalar responsables i crear consciència perquè la violació sexual és un crim, que no anàvem a permetre una altra vegada. Aquestes dones, que havien estat estigmatitzades, rebutjades, considerades pàries per haver estat violades, van acabar per convertir-se en referents.
És un procés terapèutic que es vincula a un procés d’organització política. El treball de sanació implica un treball que ho integra tot: el pensar, el sentir i el fer. Treballem les creences que ens han inculcat a partir de la reflexió sobre l’experiència pròpia.
SOM HEROïES - Tamaia
TALLER D’ESCRIPTURA TERAPÈUTICA PER A DONES EN SITUACIÓ DE VIOLÈNCIA MASCLISTA.
DIR LA VIDA I EL MUNDO: UNA PRÀCTICA DE REPARACIÓ DE LES DONES VÍCTIMES DE VIOLÈNCIA MASCLISTA.
“Sembla que la professió de la literatura és diferent a totes les altres. És una professió en la que hi manca un cap visible; no hi ha un degà, com ocorre en la seva; no hi ha una corporació oficial amb el poder de dictar normes i fer-les complir. No podem impedir l’entrada de les dones a les biblioteques, ni prohibir-les comprar paper i tinta, ni dictar una norma en els mèrits de la qual solament els individus d’un sexe puguin utilitzar les metàfores; (…) Tan inconcebible és la llibertat imperant en la professió de les lletres que qualsevol dona…”